ALES DE FUGA

Plou, i les gotes van teixint una liquida cal·ligrafia damunt del paisatge urbà. Sota el paraigua, immersa en la nit, assaboreix la barreja del silenci amarada per el suau repic de la pluja. L’aire humit i càlid l’envolta d’un mar de llunes, mentre un batec incessant d’estrelles de neó matisen d’argent l’asfalt atzabeja. La callada arquitectura s’eleva com somiadors fantasmes, sentinelles muts del seu pas evanescent. Crepita un foc de poesia dins seu, la crida dels sentits, desperts i amatents a cada sensació. Per sota els arbres del carrer, entre vels de misteri, naveguen cançons, instants intimistes que la porten a ell, perquè per ella el seu cos és un esclat de música en constant harmonia que l’atrau, com la papallona a la llum.

Sent la invisible presència dels astres com petits fars sota el llençol de núvols i amb la nit als ulls camina cap a casa, sense presses, arrecerada en el temple dels sentits i gaudint plenament de la calma del límpid alè de primavera que, hipnòtic, sembla deturar-li el temps entre les ombres. L’aire és de seda i despulla aromes dels jardins, creant un íntim parèntesi en el brogit de l’existir.

Perduda en un plaent somieig, vola lliure i amb la tendresa als dits dibuixa la carícia en el buit. Somia un estel errant on perfila a l’amant que tant enyora. Capgira l’instant com un rellotge foll i penetra en l’àmbit del seu record per fer-lo pell i desig.

Onírica bogeria que l’impregna del seu familiar aroma i de la passió de les seves mans recorrent-li el cos. De lluny, oneja el so de les campanes repicant la mitja nit. L’assetja un pensament, il·lusió vana... potser en la distància ell alça un instant la mirada i pensa en ella?

Sap dibuixar paisatges amb pinzell de lletres, però com descriure la geometria de les emocions? És una bruixa noctàmbula que conjura somnis d’absència i amb els dits delerosos de la ment esculpeix el rostre que anhela, creant un íntim miratge, nu de temps. Res detura l’orgia dels sentits, el tacte crema mentre el perfà, les mans perceben l’incipient batec del seu somriure que neix en aquells ulls que la varen enamorar, el gest i l’expressió pausadament és fan reals... S’allunya, l’observa, gira al seu entorn i ell és fa palpable, carn de la matèria d’un somni. Sobtadament s’adona que la nit li ha ofert allò que li nega el dia per fugir de la nostàlgia: Ales de fuga!

S’enlaira vers la faula on moren els rellotges i tot deixa de ser inabastable. Mentre, segueix fent camí per entre la fosca i, a masura que somia, la pluja esdevé un líquid espai de deliris.